Quan neva al desert

De nou la publicitat ens torna a plantejar una dialèctica terrible i bellíssima a la vegada. Mentres neva en alguna base nordamericana de l'Irak o Afganistan, als Estats Units un nen ros i amb cara angelical se'n recorda del seu pare que lluita perquè tots visquem millor. Sovint la publicitat porta una concepció del món molt concreta. Aquest anunci commovedor, bell i patriòtic ens ho demostra clarament.

La paradoxa d'en Millet i en Casellas

El saquejador del Palau de la Música roba milions d'euros, paga les noces i els banquets aristocràtics de les seves filles amb els calers de les administracions participants en l'Orfeó Català, compra-ven propietats a la Fundació Palau de la Música guanyant centenars de milers d'euros, falsifica documents per doquier, enganya, estafa i manipula... i marxa a casa sense engarjolament amb el seu cotxe de gamma altíssima escortat per advocats enclenxinadíssims i secretaris engominats.
Mentrestant, vigilat per policies en una habitació de l'Hospital de Terrassa, un dels presos amb més anys acumulats d'engarjolament, Amadeu Casellas, brinda un desafiament al sistema penitenciari i porta en vaga de fam gairebé cent dies. Casellas té una llarga trajectòria com a assaltant de bancs i entitats financeres a finals dels anys setanta, sota una suposada militància anarcosindicalista. Sempre ha sostingut que els diners que recollia pistola en mà els entregava per la lluita obrera i sindical. Des de llavors, almenys 23 anys entre reixes.
Quina paradoxa tant terrible. El saquejador aristòcrata marxa pagant el pàrquing dels jutjats amb el cap ben alt i un somriure a la cara, mig país no s'ho acaba de creure, i en Casellas a la presó deixant-se morir de fam i set.
La paradoxa de l'aristòcrata i l'anarquista constata que encara avui els poderosos estan un esglaó per sobre de la resta de ciutadans. Indignant. Intolerable.

Redescobrint Miquel Biada

Des de Clack proposem un experiment de viralitat, video per internet i missatge de territori. A veure com ens surt l'experiment. Aquest dissabte arrenca la V Fira Ferroviària de Mataró, en motiu el proper dia 29 del 161 aniversari de l'arrencada del primer ferrocarril de la península ibèrica, que va cobrir el trajecte Barcelona-Mataró.
Feu-ho còrrer!

La pandèmia injustificada

La monja mediàtica Teresa Forcades ens explica com durant aquesta primavera es va modificar el concepte de pandèmia dins el sí de la Organització Mundial de la OMS per a poder incloure-hi la grip nova. Com al gener i febrer del 2009 la multinacional farmacèutica Baxter va enviar milers de dosis de vacuna infectades al centre d'Europa amb el virus de la grip nova i la grip estacional per intentar contagiar massivament la població. Com des d'aquest abril declarar una pandèmia de nivell 6 obliga a molts estats a assumir la vacunació obligatòria massiva amb vacunes de continguts dubtosos. Com diverses multinacionals farmacèutiques estan exigint documents d'immunitat política i legal davant possibles efectes secundaris de vacunar milions de persones amb una vacuna no prou contrastada i validada. El pànic desbocat que s'insinua darrera la grip nova no és bon company de viatge. Si teniu uns minuts, escolteu-la.

A l'autobús

17:32. Agafo l'autobús a l'Avinguda Puig i Cadafalch d'Argentona. Feia mesos que no agafava el bus d'Argentona per tornar a casa un diumenge a la tarda. Se'm fa estrany, una parada on he estat centenars de vegades.
17.33. Quan arriba l'autobús amb retard recordo quan anava a la universitat i agafava l'autobús a dos quarts de vuit del matí. El fred que feia. Els matins foscos de l'hivern i jo amb vint anys.
17.35. Una nena de cinc o sis anys de pares gambians em mira des del seu seient. Jo li trec la llengua. Obre la boca sorpresa i riu. Miro per la finestra. Fa molt bona tarda. El cel és blau grisós de cendra, gairebé incolor.
17.46. Baixo a Mataró, a la parada de la cantonada Miquel Biada-Ronda Alfons XII. Camino uns metres fins a la línia del semàfor i el pas de peatons, en vermell. Penso i aixeco una mica el cap. Em sento estranyament gran i trist. Per uns moments em quedo sense pensar i noto l'aire tebi i suau. Em sento estranyament gran i trist en una tarda bellíssima que encara xiula la bellesa de l'estiu.

Per començar a canviar les coses, comencem per nosaltres

Sembla que algú hagi posat d'acord totes les misèries de les que som capaços i les llanci contra nosaltres sense quarter, sense pausa, sense interval. Començant per l'escàndol dels informes del nostre govern d'esquerres i catalanista, el finançament ilícit de partits com el Partit per la Independència de Colom o la Fundació Trias Fargas, continuant pel gestor cultural que es va creure el Mag Màgic i va robar milions i milions d'euros i encara no ha estat engarjolat sense contemplacions i acabant per un Debat de Política General que al Parlament de Catalunya es tanca sense ni un acord de consens. I tot això enmig d'una crisi política i econòmica enorme, molt més del que els nostres representants polítics veuen o diuen veure. Com a autònom dia a dia lluito contra pressupostos a la baixa, impagaments, retards de les administracions públiques... i sobretot mantenir la feina. La meva i la dels meus companys. Fer-la tant bé com sabem. I fer-la colze a colze, amb cooperació i solidaritat, perquè tal i com parlàvem aquest estiu amb uns anarquistes francesos, al final, la darrera opció que queda, sempre, és la solidaritat i la cooperació. Però jo la cooperació la vull com a eina de vida, com a manera bàsica d'entendre el meu treball: igualitari, transparent, horitzontal, innovador, creatiu.

Malgrat tants abusos dels recursos de tots, malgrat tanta incompetència, malgrat tanta poca connexió amb el món real de tants polítics, un munt de gent continua treballant perquè això no s'acabi d'enfonsar. Per començar a canviar les coses, comencem per nosaltres.

Converses amb Pujol

Aquest principi de setembre vaig acudir a realizar una entrevista a en Jordi Pujol. En la fotografia apareixem l'Albert Lladó -amb camisa negra- i un servidor amb camisa blanca mentres l'entranyable Molt Honorable tanca els ulls esperant anunciar algun epitafi sobre el futur del nostre país. Va ser un matí agradable, amb l'inconfusible color veix i crema dels despatxos de la seu de l'expresident al Passeig de Gràcia. De tot el que va dir en vaig editar la peça completa, una entrevista editada de 5 minuts que ha estat publicada a diaris digitals com Mollet a mà, Diarimaresme.com, 7Dies Vallès o AnoiaDiari.cat. Un luxe poder entrevistar conjuntament amb l'Albert un personatge que dia que passa més s'assembla al personatge del qual la història en redactarà sentència.

Un alcalde que dóna respostes normals i senzilles

Sovint pensem que tots els polítics són iguals. Però per bé o per mal, n'hi ha que s'escapen de la regla general de mediocritat i clientelisme partidista. En podria dir forces. Estic content de conèixer homes i dones que dia a dia lluiten per esculpir la imatge del ciutadà que fa de polític per fraternitat i interés en el bé comú, per fer avançar les seves viles, ciutats i nacions. En conec de tots els colors, de totes les federacions i agrupacions, perquè l'honestedat no coneix de color polític. Avui en citaré un.

Es diu Carles Móra i és l'alcalde d'Arenys de Munt. Avui en surt una conversa amb internautes a la web del diari Público. No crec que hi hagi gaire gent que pugui criticar per malevoles, radicals ni sectàries les seves respostes que podeu consultar aquí. "Quan el tracte amb Catalunya sigui més just, hi haurà menys independentistes". Una sentència clara i senzilla. Més justícia i comprensió d'Espanya cap a Catalunya portarà més tranquilitat.

El meu primer documental sobre el Cruïlla

El Diaridelamusica.com és l'espai escollit per presentar en primícia el curtmetratge documental CruïllaBCN.doc. El documental explica amb imatges i sons l'experiència del festival de música mestissa Cruïlla BCN. Hi apareixen entrevistes a grups revelació com La Pegatina o el cantant de l'aclamada banda de rock flamenc Elbicho. En el treball audiovisual hi ha llargs fragments de música en directe, amb música de La Troba Kung-Fú o La Mala Rodríguez amb la Original Jazz Orquestra del Taller de Músics. Una petita joia per recordar des de dins amb imatges inèdites un esdeveniment que ja forma part de l'història dels festivals barcelonins.

Aquest treball de vuit minuts i mig és una obra dirigida pel jove realitzador mataroní Eloi Aymerich i que compta amb la col·laboració de Joan González a l'operació de càmeres, Kiko Montoro en l'edició i Marc Teixidó en el videografisme. La producció ha anat a càrrec de la productora audiovisual Clack Produccions Culturals, especialitzada en producció audiovisual cultural i musical.
[Article publicat aquesta nit al ddM-Diaridelamusica.com]

5 punts sobre el dret a opinar

1. Digui qui ho digui, es parli com es parli, s'entengui com s'entengui, tots tenim el dret a opinar.
2. Si una vila, per voluntat d'alguns dels seus veïns que ho demanen al ple municipal, s'acorda per majoria absoluta impulsar una consulta popular, que ho facin.
3. Tenim el dret a opinar. Com més es preocupin de prohibir-ho (estat) o boicotejar-ho (falange), amb més ànim els vilatans opinaran.
4. Ja n'hi ha prou d'atacar el dret a la opinió. L'advocacia de l'estat s'hauria de preocupar més de la injustícia de les prostitutes, els mileuristes, els corruptes i els aturats.
5. El dia 13 de setembre faré una carn a la brassa a Arenys de Munt, a casa el meu amic Xandri.

Ferry de Barcelona a Maó

22:30 des del port de Barcelona marxo a Maó. Una mica de descans. Els amics esperen. Després, Mallorca.

Shakespeare em recita una porta per l'agost

Bolu super xulo al Festival Shakespeare amb una feina enorme d'en Marc, en Kiko, l'Esteban i els operadors Oriol, Joan i Marc. Com sempre, la xarxa Clack funciona a tope. Aquest 31 de juliol col·laborem a tope amb la gent de la Big Band Jazz Maresme i surt un espectacle que mescla música jazz i audiovisuals en directe. Oooh quina ilusió que m'ha fet! El Festival Shakespeare se celebra en una masia amb extraordinàries vistes al nostre mar, amb una piscina enorme i un cert punt de glamour inaludible i que personalment m'encanta. Acabem l'espectacle, i ens allarguem a cops de canapès i copes de cervesa. La brisa acompanya, i allargo. Són gairebé les tres de la matinada, ja som agost. Unes copes de cava i un amic m'acompanya a casa amb el seu cotxe. No caldrà ni que engeguem el motor, només treure el fre de mà i deixar-nos portar carretera avall.
Shakespeare m'ha recitat una porta d'amor, ferocitat, tragèdia i visions màgiques. L'obro i m'apareix un agost llarg i amb destinació a Europa i el mar.

Santes (III): anem a tancar amb la Núria i l'Helena

És la recta final. Aquella olor de metxa cremada, pòlvora incendiada, fum a l'aire. Amb la Núria i l'Helena ens acostem a l'Anem a tancar i ens acomiadem de les figures. En Xavier ens fa un fotografia a les escales de davant de Casa Paco, a la Plaça Xica. No trobeu que les dues noies semblen germanes?
Al cap d'unes quantes hores, quant a quarts de set del matí baixem saltant per davant l'Ajuntament i el cel ja s'ha fet clar, Les Santes s'esvaeixen com un miratge. Una ilusió que encara persisteix físicament en romanents anecdòtics, les deixalles de gots i ampolles de l'arena de l'Antic Parc Central, la parelleta de poc més de vint que es besen arrambats contra un arbre, el begut que tinteneja entres els bancs, l'sms que t'arriba a última hora amb la darrera frase de la conversa, la patrulla de la guàrdia urbana que es mira amb fruïció aquella noia amb les faldilles tan curtes, els operaris de manteniment ruixant els carrers, de lluny, encara, la xaranga. Una turista nordamericana em pregunta on pot comprar tabac i de si ha de tenir por d'estar sola a quarts de set del matí.
I a un quart de vuit del matí enfilo el carrer Nou acabat de ser rentat i brilla, i el silenci només el trenca la persiana d'un forn de pa que ja obre, i jo penso, mirant-me el peus marronosos de sorra i amb una pau embriagadora, que tot plegat és una història tan bonica, la de la festa que acaba quan es fa de dia, i que de tant bonica sembla que sigui mentida. Anem a tancar.

Santes (II): de concert a ball a matinades a missa

Santes (I): retransmissió de TV

Sovint no som conscients de l'impacte que tenen els mitjans de comunicació de proximitat al nostre territori. Ahir retransmissió en directe de La Crida per Televisió de Mataró a les 20h del vespre, i a partir de les 21h especial Les Santes 2009. Entrevisto a en Joan Antoni Baron i li pregunto sobre el fer la festa entre tots, la importància i el treball ben fet d'exportar les santes com a targeta de presentació de la ciutat, el seu programa d'actes com a alcalde i el perquè fa callar durant el discurs a un grup de persones que xiulaven. L'endemà i la mateixa nit un munt de gent em comenta que ha vist els balls de les figures, la retransmissió, la gent, l'entrevista, per televisió.
M'agrada pensar que gràcies a l'equip de televisió que avui ho han fet possible -Kiko, Esteban, Jaumes, Miquel, Marc, Susagna, Anna, Marta, Queralt, Oriol...- moltes persones han pogut reviure o viure en directe un dels moments claus de la nostra festa major: l'arrencada, el moment de l'espetec inicial, la pujada definitiva de persiana.
La Crida ha estat convertida per Joan Antoni Baron en quelcom més que un acte protocolari, i el dota de sentiment i d'espontanietat. El discurs de l'alcalde agrada i no agrada, com a bon element santero, i desperta controvèrsia i sentiments contraposats. Això és la Crida, una arrencada sentimental per uns dies que viurem a cop de seny i rauxa.

Enyorança del que no puc fer

Aquesta setmana m'he quedat amb ganes de gaudir de coses que feien aquesta setmana una setmana realment d'estiu.
1. Comprar-me unes xancletes noves amb tires negres o marró fosc.
2. Anar el cap de setmana al matí a la platja amb en Pol i en Ferran, jugar a pales, prendre el sol, xerrar.
3. Fer una cervesa de capvespre mirant l'horitzó del mar, mirant cap a Menorca.
4. Veure en Pol Codina forjant a l'aire lliure en la festa del Sant Pere més Alt i convidar-lo a una canyeta.
5. Pujar al castell de Burriac fins a dalt de tot i observar els pins verds al acabar el dia, fitar algun vaixell blanc a la ratlla blau fosc de la platja.
6. Dinar de diumenge amb el meu germà, a ser possible una paella i aigua ben freda.
7. Tenir temps d'aprendre alguna havanera.
8. Cantar-la.

Guitarra pensant en el Rif

Estimada senyoreta
tinc 3 dies de permís

Acabo d'arribar de França
i he entrat per Sant Martí

Estaré a Barcelona
tinc 3 dies per ser aquí

Porto un jersei de llana
i un farcell del meu padrí

Diuen que anirem cap a Tanger
i d'allà a les muntanyes del Rif

Lluitarem contra moros i lladres
i cridarem visques al rei (x2)

Cruilling | Manu Chao | Literatura musical

El dissabte vaig assistir a un dels millors concerts que recordo. Entre les activitats a les que em dedico, una d'elles és fer de cronista de concerts, ara al Festival Cruïlla de Cultures. M'agrada intentar reflexar en l'escriptura les sensacions, sovint complexes i profundes, que genera la música. Ja ho feia fa temps al Capgròs en una secció que vam anomenar De Concert i des del 2006 ho he fet també per Mataró Ràdio a través del Diaridelamusica.com. La literatura musical té quelcom d'apassionant. M'agrada continuar sentint que la música forma part de la meva vida i que cada dia haig de repassar uns videoclips, o escoltar uns mp3, o visitar aquells myspaces, o penjar al youtube cançons enregistrades en directe, o redactar una entrevista a un músic, dj o programador.
Tot això ve a cuento després de viure un concert de Manu Chao & Radio Bemba espectacular el dissabte 4 de juliol a l'Espai L'Arquera de Mataró. Crec que va ser un concert viscudíssim per tothom, suat, cantat, emocionat per totes bandes. Va ser un recital de conciliació amb la idea que la música uneix per sobre de gairebé qualsevol cosa. M'agrada conciliar-me amb aquesta idea de la música que busca la comunió de persones i estils. Vaig escriure una llarga crònica pel festival, la podeu llegir aquí.
A través de la música de vegades he somiat i ho penso continuar fent. Tal com va dir Manu Chao sempre, per damunt de tot; "pase lo que pase, sea lo que sea, próxima estación: esperanza." Us deixo amb el video del concert, operat per Oriol Castillón, Guillem Zuazola i Sandra Guirado i realitzat per mi. Disfruteu-lo!